Reflexió final de l'escola

A una setmana i mitja d'acabar el meu primer període de pràctiques, puc dir que sóc completament diferent a la que va començar fa 2 mesos i mig. 

Vaig elegir un centre molt conflictiu, no era ni conscient de la dificultat que suposaria. Hi ha moments que m'encanten, que disfrut d'aquest procés d'ensenyament-aprenentatge. Que sé que em fan créixer dia a dia amb les seves ocurrències, amb les seves dificultats i amb tot el seu carinyo. Però hi ha altres moments, que me sent frustrada per problemes que han passat. M'agradaria que m'escoltessin més, que ens tinguessin més respecte, que no es barallessin tant entre ells, que es pogués treballar en grup, que quan diem stop, no hi hagués ni un nin que es mou. Que poguéssim dur a terme totes les activitats que ens proposem perquè pensem que aprendran molt amb elles. 

Però tot això me dur a pensar, amb lo afortunada que sóc estudiant una carrera on acabaré realitzant una feina que està molt viva. Que aprendré cada dia, que els nins ho són tot, menys mentiders, et fan saber si una activitat no els hi agrada fins que la canviem. Sé amb seguretat que arribaré a acomular molt de material per tots els nins, però que cada grup serà un món i una activitat que va funcionar perfecte amb un grup, serà un desastre per l'altre. 

Sóc a un centre que molts de pares peguen als seus fills i aquests acaben pegant als seus companys, penso que una de les accions més difícils, és dir a nins que són maltractats que no maltractin. Penso que si a jo em passés, mínim faria el que fan ells. Per això cada matí m'aixeco amb la millor voluntat per intentar donar tot el carinyo, les ganes de fer feina i l'esforç cap al meu grup i la meva tutora. Ells no sé si hauran après, jo puc afirmar rotundament, que molt més del que em pensava, si no tenia clar si en un futur voldria ser mestra, aquestes pràctiques m'ho han confirmat. Tot i que per futurs alumnes que elegeixin aquest centre com a primer pràcticum penso que la tutora els ha de ben advertir del que es poden trobar.