Reflexió final de l'escola

A una setmana i mitja d'acabar el meu primer període de pràctiques, puc dir que sóc completament diferent a la que va començar fa 2 mesos i mig. 

Vaig elegir un centre molt conflictiu, no era ni conscient de la dificultat que suposaria. Hi ha moments que m'encanten, que disfrut d'aquest procés d'ensenyament-aprenentatge. Que sé que em fan créixer dia a dia amb les seves ocurrències, amb les seves dificultats i amb tot el seu carinyo. Però hi ha altres moments, que me sent frustrada per problemes que han passat. M'agradaria que m'escoltessin més, que ens tinguessin més respecte, que no es barallessin tant entre ells, que es pogués treballar en grup, que quan diem stop, no hi hagués ni un nin que es mou. Que poguéssim dur a terme totes les activitats que ens proposem perquè pensem que aprendran molt amb elles. 

Però tot això me dur a pensar, amb lo afortunada que sóc estudiant una carrera on acabaré realitzant una feina que està molt viva. Que aprendré cada dia, que els nins ho són tot, menys mentiders, et fan saber si una activitat no els hi agrada fins que la canviem. Sé amb seguretat que arribaré a acomular molt de material per tots els nins, però que cada grup serà un món i una activitat que va funcionar perfecte amb un grup, serà un desastre per l'altre. 

Sóc a un centre que molts de pares peguen als seus fills i aquests acaben pegant als seus companys, penso que una de les accions més difícils, és dir a nins que són maltractats que no maltractin. Penso que si a jo em passés, mínim faria el que fan ells. Per això cada matí m'aixeco amb la millor voluntat per intentar donar tot el carinyo, les ganes de fer feina i l'esforç cap al meu grup i la meva tutora. Ells no sé si hauran après, jo puc afirmar rotundament, que molt més del que em pensava, si no tenia clar si en un futur voldria ser mestra, aquestes pràctiques m'ho han confirmat. Tot i que per futurs alumnes que elegeixin aquest centre com a primer pràcticum penso que la tutora els ha de ben advertir del que es poden trobar.

Reflexió final de l'assignatura de NESE

L'assignatura ja ha acabat, només ens queda realitzar a les classes. S'ha semblat bastant amb el temari d'inclusiva. M'ha agradat molt les dinàmiques de les classes, així com ha estat estructurada la feina, ja que es va concentrar una mica més intensament al principi amb el treball i l'exposició. I finalment, han estat tasques molt més senzilles. Jo acabo amb la idea de que tots els alumnes tenen dificultats, alguns s'els pot dir NESE i a d'altres no. Però tots necessiten que se'ls consideri com un individu únic i irrepetible perquè és el que són. De cada vegada em don més compte de la responsabilitat de la nostra feina, de nosaltres depenen personetes que s'estan formant i pares que estan preocupats per aquestes. Si treballem juntament amb altres mestres, amb els nins, amb els pares i amb tota la nostra bona voluntat, no hi ha d'haver res que falli. A poc a poc i treballant inclusivament arribarem a l'èxit, crear una comunitat que estigui contenta amb la nostra feina.

Xerrada mestre de 6è

Avui dia, 6 de maig hem tingut una visita d’un tutor de sisè, de Petra, una escola de poble, té 22 alumnes i té 2 alumnes que estan diagnosticats de NESE. Al 6è hi ha una sola línia, dona català, medi, matemàtiques i una hora de tutoria a la setmana. Castellà a 5è A també és una sola línia. També és coordinador de cicle, per tant, membre de la CCP i membre de la comissió de qualitat. Per exemple, a l’hora de fer càlcul mental, els hi diu una operació i tots han de posar la resposta directament, en canvi, per una banda, a un nin li deixa apuntar l’operació en vertical i per una altra banda, a l’altre nin li deixa posar-ho en horitzontal. Els hi dona aquestes facilitats perquè són alumnes NESE. Per exemple, a l’hora de realitzar un examen, els de NESE en solen tenir un de diferent i el tutor intenta que no es noti que se’n dona un de diferent perquè no hi hagi mals comentaris cap a aquests.

Les tic ajuden molt quant a l’atenció a la diversitat. Funciona com una altra entrada / sortida de la informació, permet individualitzar, permet respecta els diferents ritmes d’aprenentatge, fomenta l’autonomia de l’alumnat i motiva més.

També es realitzen tallers amb grups heterogenis, sobretot a matemàtiques i lecto-escriptura.

Ens han donat el cas de’n Llorenç. En Llorenç havia redactat un conte molt mal format, les possibles dificultats que es poden anomenar a partir d’aquesta creació són: disgrafia o un problema visual.

L'informació sobre les seves dificultats les podem trobar a l’equip de suport.

Quant a les adaptacions podrien ser significatives, ja que els objectius mínims no s’estan assolint pel curs que s’està. Estaria 3 o 4 cursos per davall del curs on està.

Xerrada família amb fill amb Disfàsia

Avui, dia 29 d’Abril del 2014 hem tingut una visita de na Maria A. Perelló i en Carlos Marin. En Carlos Marin té NESE. Ens ha començat comentant que en Carlos l’any passat que van venir a fer una xerrada als antics alumnes va estar molt content de que hi hagués tants de joves interessats en ajudar-los.

Per arribar al diagnòstic, ells varen tardar dos anys. El primer que es va adonar compte de que passava alguna cosa fora del comú va ser el pare de na Maria, deia que sempre estava sol i que no xerrava gairebé gens. Li va comentar al seu pediatre i aquest li va dir que esperés. Va demanar cita al neuròleg infantil ja que no li servia la proposta d’esperar per part del pediatre. Varen començar amb les proves. Una psicòloga el va derivar amb na Marina Llobera, logopeda-pedagoga, va diagnosticar-li un trastorn específic del llenguatge, disfàsia. Cada vegada que algú li deia alguna cosa que no entenia el fillet, feia una rabieta. Na Maria creu molt amb els massatges i va aconseguir que un massatgista molt bo el toqués i li va desenvolupar que pogués tenir més records. La millor manera d’aprendre per en Carlos és veient i tocant. Una de les solucions era estimular-lo al màxim. No es cercava posar-li una etiqueta, sinó saber que té per saber la millor manera d’ajudar-lo.

En Marc Monfort li va diagnostica una disfàsia mixta, el que significa que té dificultats en la comprensió oral i escrita. A més a més de la disfàsia, té símptomes de Asperger, també té un coeficient intel·lectual baix. És molt sincer, el doble sentit de les paraules no les entén. En Marc Monfort va donar-li un bon pronòstic ja que l’estimulació havia estat prest i a més, era una nin amb moltes ganes d’aprendre.

L’únic tractament és estimulació, perquè sinó poden passar els anys i el nin seguiria igual.

A la pregunta de com va afectar a la família, na Maria ha explicat que va afectar a tots, el pare no era conscient de la dificultat, acompanyava a les reunions, etc. I a poc a poc, va aprendre molt. Les més afectades han estat la seva germana i la seva mare. La  mares es sentia molt culpable i per això es va centrar 100% en la recuperació de’n Carles i va descuidar tots els altres aspectes de la seva vida. Aquesta actitud va dur conseqüències. Ella estava “enfadada” perquè volia un germà pe jugar i aquest  ni siquiera xerrava. La filla a partit d’això va desenvolupar una disfèmia de caire emocional. Quan es posava nerviosa tartamudejava. Varen haver de fer una teràpia de família. El pare no hi va voler anar. La mare i la filla hi van anar i els hi va ajudar molt a acceptar la realitat. Varen acceptar-la i després d’això varen inclús decidir tenir un 3r fill.

Quant a la família-escola, és important que la mestra i els pares es ben entenguin per poder ajudar al nin, han de caminar al costat per poder avançar, no està gens deslligat.

A aquest moment en Carlos no té adaptacions significatives.

Quant als consells, ens ha dit que la nostra feina és molt important, ja que de nosaltres dependrà la felicitat del nin que té dificultats i de la família. Es tracta de la sensibilitat que demostrem cap als fillets. Fer-lis el camí més fàcil.

Reflexió de la 8a setmana a l'escola

La 8a setmana després de les vacacions, hem jugat amb l’ordenador, ha vingut una practicant nova d’Educació Física, amb la qual assagem el ball que ballaran a final de curs, el qual és una mica caòtic perquè els hi costa simplement fer una fila i saber on van, però es va modificant el ball segons el que veiem que podran recordar. Aquesta setmana m’ha sorprès que dos nins encara no han aparegut de les vacacions durant tota una setmana, el que em fa pena, perquè fa que els fillets vagin per enrere. 

Començ a entendre la importància que li donen els mestres a l'assistència dels alumnes, si un nin no ve fa que tot es retrassi, el seu comportament empitjora, els coneixements es perden i a més es perd el ritme de la classe. Si quan tornen, fos donar deures i que els fes, seria un luxe, però no, s'acumulen feines, se'ls hi donen i aquest no les sol realitzar. El que és una pena per tothom. Per tant, s'ha de tallar el tema de l'absentisme. 

10a exposició: Alumnes hospitalitzats

Nens entre 3 i 16 anys, que degut a la seva condició requereixen una atenció especialitzada. Tres tipus: ingressats a l’hospital, viuen a l’hospital però acudeixen a l’aula ordinària i el servei d’atenció educativa a la casa.

Ens han presentat el cas de na Carla, la qual es troba a la Unitat Pediàtrica de Semicrítics, a Son Espases. Aquest és l’únic hospital de Mallorca on es troba una unitat amb aquest servei. El projecte de INeDITHOS va sorgir per millorar la qualitat educativa dels pacients i de les famílies.

Es va realitzar una entrevista a una de les mestres. Només són dues professores, es necessita haver estat mestra i després un tipus d’oposicions. Es fan cursets per si es volen interessar per alguns temes que hi puguin acudir. No es necessitar saber molt sobre el tema de malalties, per això hi ha tots els doctors.

Seguidament, ens han presentat dos casos pràctics. I finalment, ens han ensenyat recurso.

9a exposició: DEA

Han començat la presentació amb un vídeo sobre la dislèxia on un nin es sentia malament perquè es sentia diferent.

Per grups hem hagut de respondre a:

Què són les DEA? Dificultats específiques d’aprenentatge. Amb la lectura, les matemàtiques i l’escriptura. Sense causa aparent.

Quines DEA recordeu? En l’escriptura, les matemàtiques i l’escriptura.

Cas pràctic: na Joana de 8 anys, està a una escola ordinària i sol estar amb un grup reduït. I té dislèxia.

Ens han fet respondre a “Penseu que és adequada aquesta ajuda?” No, perquè se l’està excloent.

Què faríeu vosaltres amb una alumna com na Joana? Intentar que l’alumna pugui quedar a l’aula.

Seguidament, ens han posat un vídeo de na Cristina, una nina que va fer el batxillerat social i conta com ho va viure.  Té 20 anys, li van diagnosticar la dislèxia a 6è de Primària, un logopeda li va ensenyar unes tècniques d’estudi, li va fer unes proves i li van diagnosticar. No n’havia sentit a xerrar mai, li van dir que no era un problema, només que s’havien d’utilitzar unes altres tècniques.

Finalment, hem fet un debat, on uns defensaven la inclusió i els altres la no inclusió.

La frase amb la que m'he quedat ha estat la següent: "Ensenyar exigeix un respecte als sabers dels educands".